1. Redacció acadèmica i els seus valors principals

 

Què és la Redacció Acadèmica?

• La redacció acadèmica és l’art d’escriure per a un públic acadèmic, amb l’objectiu de contribuir al desenvolupament d’un camp d’estudi. No es tracta simplement de descriure o narrar, sinó de persuadir i argumentar. El públic objectiu no és només el supervisor del treball, sinó també un públic més ampli d’acadèmics i professionals interessats en el tema.

Valors Principals de la Redacció Acadèmica

• Persuasió i Argumentació: L’objectiu és utilitzar el coneixement adquirit per expressar punts de vista propis i convèncer els altres de la seva validesa.
• Posició Justificada: Cal adoptar una posició clara sobre el problema que s’està abordant i presentar arguments ben fonamentats.

Desafiaments Clau

• Orgull enfront d’Humilitat: És necessari equilibrar la confiança en les mateixes idees amb el respecte pel treball dels altres. Cal demostrar un coneixement profund del camp i al mateix temps aportar una perspectiva única.
• Objectivitat enfront de Persuasió: Per ser persuasiu, cal presentar proves objectives i suficients que donin suport als punts de vista expressats.
• Integritat enfront d’«Acabar el Treball»: Cal evitar el plagi i prestar atenció als detalls, com ara l’ús correcte de cites i referències, per mantenir la integritat acadèmica.

Reflexions per al TFM

• Cal considerar si el que s’està escrivint representa una contribució acadèmica significativa.
• Cal reflexionar sobre l’argument principal que es vol presentar.
• És important demostrar un coneixement profund d’allò que altres han fet en el camp.
• Cal considerar estratègies per augmentar la persuasió del treball.
• És necessari ser conscient que citar passatges llargs d’altres fonts podria considerar-se plagi, fins i tot si se citen adequadament.

2. Elaborar Arguments

Rapanta se centra en la importància de l’argumentació en l’escriptura acadèmica, especialment en el context del Treball Final de Màster (TFM). Segons l’autora, un TFM ha de ser una “història persuasiva” que respongui a preguntes clau com “Per què s’ha fet aquest treball?”, “Què vol dir?”, “Quins problemes ha abordat?”, entre d’altres. Aquesta història es pot estructurar en quatre components principals: Tema, Problema, Solució i Defensa, que corresponen a les seccions tradicionals d’un TFM: Introducció, Contextualització i Justificació, Marc Conceptual i Disseny de Recerca, i Limitacions i Conclusions, respectivament.

Rapanta també destaca la definició d’argument de Doug Walton, que és un “mitjà social i verbal d’intentar resoldre un conflicte o diferència”. Un argument efectiu ha de tenir una afirmació i premisses que la sostinguin. Aquestes premisses poden ser dades, garanties o antecedents. L’autora proporciona exemples pràctics per il·lustrar com es poden utilitzar diferents tipus d’arguments en la redacció acadèmica, com ara “arguments des del signe” i “arguments d’analogia”.

L’estructura argumentativa del tema

• Argument d’una opinió experta: Aquest tipus d’argument es basa en l’opinió d’un expert en el camp per donar suport a l’afirmació de l’autor. Es recomana que l’afirmació de l’autor es presenti primer i que l’opinió de l’expert serveixi per reforçar aquesta afirmació, en lloc de ser feta servir com una veritat universal independent.
• Argument de l’opinió popular: Aquest argument fa ús de propostes generalment acceptades per persuadir el lector a acceptar una tercera proposta que pot ser controvertida.
• Argument del raonament pràctic: Aquest tipus d’argument es basa en una estructura lògica que relaciona un objectiu amb una acció específica per aconseguir aquest objectiu.

L’estructura argumentativa del problema

• Característiques del problema: El problema ha de ser obert al debat i ha de ser rellevant i important.
• Argument de l’opinió experta: Similar a la secció anterior, però en aquest cas, l’opinió experta es basa en una opinió compartida de diversos experts per garantir una major credibilitat.
• Argument d’ignorància: Aquest argument es basa en la manca d’estudis o informació sobre un tema específic, suggerint que aquesta manca representa una oportunitat per a la recerca.
• Altres arguments: la possibilitat d’utilitzar altres tipus d’arguments, com l’argument dels valors, que es basa en creences o valors culturals.

Estructura argumentativa de la solució

• Justificació del Problema i Mètode: Després d’identificar i justificar el problema de recerca, l’autor ha de detallar els objectius i els mètodes fets servir per abordar-lo.
• Tipus de TFM: En un TFM teòric, la solució sol ser un marc conceptual. En un TFM empíric, es descriuen els processos de recopilació i anàlisi de dades.
• Claredat i coherència: És fonamental ser clar i coherent en la presentació de la solució, evitant l’ús de terminologia innecessàriament complexa.
• Originalitat i honestedat: La contribució ha de ser única i ha de reconèixer treballs anteriors en el camp.

Estratègies per a una solució persuasiva

• Problema real: El problema ha de ser no resolt o incert per ser considerat una contribució real.
• Claredat en els passos: Des de la metodologia fins als resultats, tot ha de ser clar i coherent.
• Originalitat i honestedat: La contribució ha de ser única i ha de citar correctament totes les fonts.

Estructura argumentativa de la defensa

• Reconeixement de limitacions: L’autor ha de ser capaç de reconèixer les limitacions del seu treball sense minvar la seva importància.
• Anticipació de crítica: És beneficiós anticipar possibles crítiques per demostrar habilitats analítiques crítiques.

Reflexions finals

• Objectius realistes: ser realista sobre els objectius del TFM i com aquests s’han complert mitjançant la recerca.

3. Elaboració de paràgrafs

3.1. Introducció
Rapanta destaca que l’elaboració de paràgrafs no és merament una qüestió estètica, sinó una eina per organitzar el discurs acadèmic. Els paràgrafs han de ser cohesius i centrar-se en una única funció comunicativa. A més, s’ha de tenir en compte que no tots els paràgrafs tenen com a objectiu ser persuasius; hi ha diverses funcions que un paràgraf pot tenir.

3.2. Paràgrafs que comparteixen informació
Aquests paràgrafs tenen com a objectiu principal proporcionar informació rellevant per al TFM. Poden situar-se en diverses seccions del treball, com ara la introducció, la justificació o l’anàlisi i discussió. Serveixen per contextualitzar el problema, presentar estudis anteriors o exposar troballes empíriques.

3.3. Paràgrafs que defineixen un concepte
Aquests paràgrafs són similars als que comparteixen informació, però se centren en la definició d’un concepte específic. Generalment, es troben a la introducció o al marc conceptual del TFM. Poden també destacar la complexitat o la polisèmia d’un concepte, com és el cas de la «qualitat» en l’educació superior.

3.4. Paràgrafs que analitzen les evidències
Aquests paràgrafs tenen com a objectiu presentar i analitzar evidències científiques per justificar la necessitat del mateix estudi. Serveixen per resumir estudis empírics clau i concloure amb algunes idees generals sobre l’estat actual de les evidències en un determinat àmbit.

3.5. Paràgrafs que proposen una solució
Aquests paràgrafs són comuns quan els autors presenten l’enfocament, el procés o l’instrument metodològic principal que apliquen a la seva recerca. Serveixen per justificar per què una determinada metodologia o enfocament és necessari per a la recerca.

3.6. Paràgrafs que exemplifiquen idees
Aquests paràgrafs serveixen per donar exemples o descriure instàncies que il·lustren un concepte o fenomen. Ajuden a clarificar les idees presentades i poden ser utilitzats per mostrar com un concepte es manifesta en diferents contextos.

3.7. Paràgrafs que resumeixen les idees
Aquests paràgrafs són especialment importants en la secció de conclusions. Serveixen per resumir les contribucions principals del TFM i poden formar la base per a futures recomanacions de recerca o acció.

3.8. Paràgrafs destinats a persuadir sobre una idea
Aquests paràgrafs tenen una estructura argumentativa clara i estan dissenyats per persuadir el lector sobre la validesa d’una idea o concepte.

3.9. Paràgrafs que no poden considerar-se paràgrafs
Aquests són segments de text que no compleixen amb les «regles» establertes per ser considerats paràgrafs. Poden barrejar més d’una idea o mancar d’una funció/objectiu comunicatiu clar.

4. Com i quan fer referència a altres.

4.1. Introducció
Rapanta assenyala que fer referència a treballs anteriors és fonamental per a la credibilitat i la contextualització del mateix treball. No fer-ho podria resultar en la percepció de faltes argumentatives.

4.2. Estratègies per citar fonts dins del text
Es descriuen dues maneres estructurals de citar fonts:

• Citació amb autors i data entre parèntesis.
• Citació amb autors fora dels parèntesis i data dins.

També es menciona la importància d’incloure els números de pàgina en cites textuals.

Segons l’autora Rapanta, la citació textual serveix com a “argument d’autoritat” però ha de ser utilitzada amb prudència. Es presenten tres formes de citació textual, de les quals la segona és la preferida, ja que integra la citació dins del context argumentatiu del paràgraf.

Rapanta també adverteix contra l’ús excessiu de cites textuals, suggerint que aquestes han de ser utilitzades com a suport de les pròpies idees i arguments. A més, es proporcionen directrius específiques sobre quan i com utilitzar cites textuals, incloent-hi consideracions sobre la longitud, la precisió i el format segons les normes acadèmiques (per exemple, APA).

L’autora també aborda la qüestió de la selecció de fonts rellevants per citar. Esmenta diversos criteris com l’any de publicació, el reconeixement dels autors i l’impacte de la font. A més, s’ofereixen consells sobre com realitzar una cerca bibliogràfica efectiva i inclusiva.

Finalment, Rapanta discuteix les convencions acadèmiques en citar i la importància de seguir-les per a una comunicació efectiva. També esmenta eines com Zotero i Mendeley que poden ajudar en la gestió de referències, tot i que aconsella verificar sempre la precisió de les cites generades automàticament.

5. Cinc regles d’or

 

• Públic ampli: L’autor insisteix en la importància d’escriure no només per al supervisor sinó també per a un públic acadèmic més ampli. Aquesta pràctica ajuda a iniciar i mantenir un diàleg interdisciplinari i pot atraure un públic més extens interessat en el treball.
• Claredat en el llenguatge: Es recomana utilitzar un llenguatge clar i precís. Això implica tractar una sola idea per paràgraf, utilitzar frases curtes i centrar-se en un objectiu comunicatiu específic, com ara informar, persuadir o comentar.
• Ús prudent de cites: L’ús excessiu de cites textuals pot no afegir credibilitat al treball. En lloc d’això, la credibilitat es guanya mitjançant l’ús hàbil de paràfrasi i citació correcta, integrant les idees d’altres autors dins del propi marc argumentatiu.
• Cites correctes: Un petit error en la citació pot afectar negativament la credibilitat del treball. Seguir les convencions de citació del camp acadèmic és crucial per a la integritat i l’acceptació dins de la comunitat acadèmica.
• Contribució nova al camp: El TFM ha de tenir com a objectiu oferir una contribució nova, ja sigui teòrica o empírica. En treballs teòrics, això podria ser una nova perspectiva crítica; en treballs empírics, podria ser un mètode de recopilació de dades que sigui útil per a altres investigadors.